JORDINA
  |
||
|
L'ENTREVISTA Jordina Casimiro La Jordina és ramadera de la Vall Farrera i vicepresidenta de l'Associació Professional de Ramaders de Bruna dels Pirineus del Pallars Sobirà. Ens pots explicar en què consisteix la teva feina? Consisteix en moltes coses, remenar bestiar i maquinària; és una feina molt variada en funció de l’època de l’any. Es basa en tractors i vaques. Ara mateix en tinc uns 90 caps. Des de quan t'hi dediques? Què t'ha portat a fer-ho? Des que vaig acabar d’estudiar. Vaig marxar després del batxillerat dos anys i després vaig tornar cap aquí i ja ha fet el 8è estiu. Ho vaig triar jo ja fa molts anys, ja tenia pensat quedar-me a la vall. Quina és la part més gratificant i la més dura de dedicar-se a la ramaderia? El més gratificant és el dia a dia, perquè tu t’ho fas com vols, amb els horaris que vols, tantes hores com vols... Si un dia no vols treballar no treballes, tot i que no passa mai això! (riu) o molt poc. Però també és molt dur, tot té les seves parts dures, no hi ha cap feina que no sigui dura. Físicament potser ho é una mica més, però jo com que sempre ho he vist a casa no vec que sigui duríssim, per jo é normal. Com veus la presència de dones al món ramader i agrari? Malament. Som molt poques que mos dediquem exclusivament a això; suposo que la part física hi té molt a veure. Creus que hi ha alguna qüestió de prejudicis? Jo crec que no. Què ha de canviar perquè aquesta presència sigui més habitual del què és? No crec que sigui per prejudicis. Simplement aquest ofici t’agrada o no t’agrada, independentment que siguis home o dona. No pot haver res que faigui que hi hagi més dones en aquest sector, jo crec que no. La teva mare també és propietària d’una explotació, veritat? Ha canviat la situació de les dones ramaderes de la generació de la teva mare a la teva generació? Com creus que ha evolucionat el paper de les dones en el sector agrari i ramader? Una mica potser sí que ha canviat. Abans estava molt mal vist que les dones fessin aquesta feina d’homes, per dir-ho d’alguna manera, però això amb el pas dels anys ha anat canviant. Jo recordo la meva padrina que va morir fa uns 6 anys amb 99 anys... Que sempre li dive a mon pare, “ai, no li deixis el tractor, que no et vingui a ajudar-te, fes-li treure el “mono”... La gent gran tenia al cap això, que no era una feina per a una dona. Però la meva mare sí que sempre havia ajudat mon pare i jo de ben xica que porto el tractor; hi ha hagut un canvi però no te’n ser dir l’explicació. Suposo com passa també que abans no hi havia cap dona que portés un camió o un autobús i ara n’està ple. Suposo que la mateixa societat ha produït aquest canvi, que ara ja no hi ha feina de “home” i de “dona”: l’home pot agafar una planxa i una dona pot agafar un tractor.
Suposo que es tracta de fer el que t’agradi... Sí, sí! Claríssimament! Podries dir-me algun exemple o anècdota que exemplifiqui la diferència entre com vivien la ramaderia les dones de generacions anteriors o com la viu la teva mare i com la vius tu ara? Si és que hi ha diferències... Jo no sé veure diferències quan miro endarrere amb la meua mare. Simplement que no s’acceptava tant com ara que les dones féssim aquesta feina, no hi vec més. Abans la dona era qui s’havia d’estar a casa i els homes, amb el bestiar i les màquines i ja està. Durant uns anys a més de ser ramadera has estat regidora al ajuntament d’Alins. Com va ser combinar ambdues responsabilitats? Si també vols fer algun comentari respecte les dones i política al Pallars, endavant! Hi ha molt poca gent jove que mos hem quedat aquí i que tinguin interès a tirar endavant el territori, la comarca. Abans d’entrar a l’Ajuntament vaig posar-me dins l’Assoc. de la Vaca Bruna del Pallars Sobirà, que portem amb l’Anna Vidal, ella de presidenta i jo de vicepresidenta i a més també vaig entrar a la Fira i vam crear l’Associació de Boscos de Ferro. Més endavant va ser quan vaig entrar a l’Ajuntament, farà ara quatre anys i ara he tornat a entrar-hi. Bé, no arribava a tot i vaig haver de renunciar a la Fira, ja que l’Assoc. de la Vaca Bruna m’aporta molt, que de fet é de lo que visc, llavors de l’Ajuntament tampoc me’n podria anar així com així. Coste, perquè de vegades hi ha reunions i no puc.. perquè jo no tinc un horari... I pot ser que hagi de baixar vaques de la muntanya o se’m posa a parir una vaca i el part no va bé... em poden sortir mil coses, i això és el que m’emprenya una mica i per això tampoc hi voliva tornar a entrar perquè no em puc comprometre al 100% perquè no tinc horaris i fa uns anys teniva algú que m’ajudava i podia marxar, però ara no, llavors el fet de veure’t limitat amb això... Què et va moure a entrar a l’ajuntament? És que algú o atre ho havia de fer, si som pocs a la vall i hi ha d’haver un ajuntament, algú o atre ho ha de fer, sense més. Suposo que també per un sentit de responsabilitat? Bé, clar! S’ha de tirar la vall endavant! I si no som la gent jove que ens hi nem posant poc a poc. I el fet de ser dona?... No, res! Qualsevol altra qüestió o aclariment que vulguis comentar. En aquest ofici el fet que hi hagi poques dones no és per un perjudici de dir “com que és dona no ho pots fer” sinó pel simple fet que és un ofici físicament dur. Bé, dur per qui l’hi vulgui veure, jo el veig normal! Però sí que de vegades et ve la gent i et diu, “hòstia!”; clar, és que no són 20 vaques, són moltes més! O et diuen “ui, quins braços!” O “no fas panxa!”, potser llavors te n’adones realment de com de dur que pot ser físicament, però com que jo ho he vist tota la vida a casa, no li dono la importància que li pugui donar algú altre, per mi és normal. Però també t’hai de dir que a casa no voliven que me quedés i l’Anna té diria lo mateix, i altres noies, tot i que no n’hi ha gaires més... et dirien lo mateix. Perquè é un ofici que patisques, perquè físicament... i perquè saps que com a jove els teus amics de la colla a mig agost o quan els peta fan una setmana de vacances o que quedaran per fer un sopar i a tu se’t gira la truita i no hi pots anar... Són moltes coses i et diuen “no, que patiràs! Que hauràs de fer això o hauràs de fer allò atre, que els teus amics...” I a més és un ofici amb què no et guanyes la vida com te l’hauries de guanyar, fas moltes hores... Has de ficar-ho a la balança i compensar. I pel fet de ser dona has rebut comentaris?... Clar que n’hi ha! El meu pare va morir fa un any i poc i fins llavors no n’havia sentit gaires, però ara me n’han arribat més: “ja se les vendrà (les vaques), “li dono fins la tardor”... Però aquests comentaris o et tomben o et fan més forta, no hi ha més! Però sincerament parlant, aquesta gent me la pela! Però sí que hi són... En el sentit de no veure’t capaç? Jo crec que sí, en el sentit de “no aguantarà”!
|
||
